Paraules Latents

Les ombres del bosc guspirejaven les seves darreres espurnes
de dia, mentrestant, la lluna anava dotant de forma quasi divina
tots els elements que gosaven desafiar-la.

Les passions més obscures es desencadenaven, com un torrent
vital que gemegava desesperació, i entremig de tot hi era ell. La
seva figura envoltada en una aurèola, emplenava la nit d’harmonia
daurada.

Tenia el seu somriure clavat a l’ànima; aquells llavis, bressol de
lluna plena, l’embolicaven com el més càlid gregal d’estiu, com el
més tendre sospir d’amor… El seus ulls, color mar tèrbola,
l’embruixaven sota una màgica mirada que m’atreia fins al límit del
magnetisme.

L’estimava, sí. Però de que servia sentir tan dolç sentiment, si
no el podia compartir, si sabia que tard o d’hora el temps la separaria
d’aquella part que sentia tan meva, i les paraules latents dins del
meu cor no podrien ser mai revelades en cap oïda i moriran d’agonia
per no poder dir un “t’estimo”…

Ell és molt més que un caprici de l’amor; és un amic, un amor,
un destí.

Les ombres del bosc guspirejaven les seves darreres espurnes
de vida…

 

Dijous, 27 de febrer de 1992

 

Paraules Latents

Sense comentaris

Publica un comentari